La crítica del públic: Robert Sendra



Em dic Robert Sendra, sóc periodista i
m’agrada a parts iguals la comunicació
i la literatura. He treballat i col•laborat
en mitjans locals del Vallès Occidental,
tant ràdios com diaris, i en publicacions
culturals, com Culturamas o la secció
cultural del diari Avui.
TWITTER: @robertsendra 
He de felicitar els directors de ‘141 dies’ per la feina feta, sobretot pel valor periodístic que té. La pel·lícula busca una escletxa en el sistema. ‘141 dies’ es converteix en un espiell per veure com funciona la política durant el naixement d’un partit, SI, i la preparació d’una campanya electoral. D’altra banda, trobo que el ritme audiovisual d’aquest docu-reality és molt bo.

Una pel·lícula molt valuosa per la professió periodística, tant per les generacions actuals com per les futures. Com a periodista, després d’haver vist ‘141 dies’, considero que, per la professió i pels estudiants que s’estan iniciant en les ciències de la comunicació, igual de valuós que el propi documental seria el seu making of per descobrir la feina de producció que va permetre a Albert Fuguet i Susana Crestelo, directors del docu-reality, mimetitzar-se amb la feina dels dirigents del partit, especialment amb Joan Laporta i Àlex Fonoll.

En aquesta pel·lícula queda en entredit la cadència mecànica, previsible i quantificable en pressupostos i estadístiques de la política. On les pulsions humanes són igual d’importants: l’ambició, la il·lusió, els cops de colze, el desencís d’alguns dels seus membres... Sens dubte és un exercici periodístic de salut democràtica que ens mostra aspectes del naixement d’un partit que no ens agraden, com l’organització deficient d’unes eleccions primàries. Amb aquests defectes, però, també es demostra un aspecte que, ridículament, molts partits mai reconeixen tot i que la realitat els esclata a la cara: que els polítics cometen errors i que no deixen de ser humans, els més humans de tots, si els errors humanitzen les persones.

De la pel·lícula m’ha sorprès que un partit de nova creació com “SI” hagi donat accés a les càmeres a reunions polèmiques o a estira i arronses entre els seus líders.  Segurament mostra una frescor, ingenuïtat i transparència que no trobem en d’altres formacions. Seria d’una gran salut democràtica que les formacions polítiques més grans obrissin les portes de les seves reunions durant la preparació d’una campanya electoral. D’altra banda, no ens abandona la sensació que alguna cosa fosca estan amagant.

Ens hem acostumat a viure la política com un territori de llocs comuns. De comportaments previsibles, de continent amb poc contingut i d’interessos que sovint escapen dels punts estrella dels programes electorals que els ciutadans tenim en compte a l’hora d’escollir el nostre vot. Això, a força de declaracions i contradeclaracions polítiques, de mítings programats per transmetre spots de 20 segons quan connecten les televisions i de jerarquies de partit en què es silencien les veus crítiques i discordants per donar una imatge d’unitat irreal i quasi castrense. De tant en tant, aquest “avorriment” polític pren un cert interès. El debat sobiranista està aconseguint darrerament que els partits hagin d’improvisar algunes de les seves accions, però segueixen sent estructures hermètiques per la majoria de ciutadans. 






                        


Continguts relacionats:






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada