|
|
Tuiteja
La primera pel·lícula que mostra la política per dins sense censura
Tuiteja
La crítica del públic: Xavi Viñas
 |
| Xavi Viñas, 23 anys, periodista. Actualment col•laboro a lajornada.cat i a IntocableDigital. Sóc autor del blog de viatges Racons de Món, un passeig personal per diversos indrets. TWITTER: @xavi_begues |
És brillant la manera en què els autors han aconseguit infiltrar-se en el sí d’un partit polític sense que la seva presència es noti al llarg del documental. Sembla fàcil, però no ho és en absolut. De no ser així aquesta peça periodística no enganxaria tal com ho fa a mesura que van passant els minuts, ja que el públic ho notaria de seguida i perdria la credibilitat en allò que s’està explicant. Per altra banda, cal reconèixer que els polítics també fan un acte de sinceritat i es mostren tal com són, sense actuar de cara a la galeria. No hi ha res premeditat. Tota l’acció que succeeix durant la pel·lícula és fruït de reaccions espontànies dels protagonistes.
La pel·lícula provoca que l’espectador visqui l’acció en primera persona. A banda dels aspectes més tècnics, el documental tracta els mals que ataquen la política actual com són l’egocentrisme, l’afany de poder i el desgast emocional que provoca per la gent que hi ha implicada que creu en uns valors i en unes idees i que veuen que, poc a poc, la possibilitat de fer-les viables es va esvaint. Però no ho fa des d’una explicació plana i avorrida, sinó que l’espectador viu en primera persona l’acció directa dels membres del partit. Això és el que el fa realment diferent.
Tweet
Continguts relacionats:
|
|
La crítica del públic: Belén Montecinos
 |
| Belén Montecinos. Comunicadora multimedia. Chile TWITTER: @belmontecinos LINKEDIN: Belén Montecinos |
Sents que respires el mateix aire que respiren aquells que són a l’altre cantó de la pantalla. És realitat intensa, no sé pas com ho aconsegueixen els directors d’aquesta pel·lícula docu-reality. Sents la tensió com si fossis part del rotllo, com si estiguessis a hores del recompte, a 141 dies de convèncer un país de què algú lluitarà pels teus somnis.
Una pel·lícula que supera la ficció perquè és pura realitat. Esperança, decepció, ràbia i alegria. Tot conviu a ‘141 dies’.
Tweet
Continguts relacionats:
|
|
La crítica del públic: Romà Català
 |
| Romà Català. Realitzador audiovisual TWITTER: @RomaCatala LINKEDIN: Romà Català |
‘141 dies’ sorprèn per la seva estructura i realització. Perquè converteix un tema ‘informatiu’ en una ‘road movie’, un viatge d’anada i tornada fins als primers graons de l’escala del poder, fins allà a on els idealistes poden arribar i d’on no poden passar.
‘141 dies’ sorprèn perquè la càmera arriba fins a situacions inèdites, quasi íntimes. Sorprèn per la singular visió i claredat expositiva de la supervivència de la nació catalana, que emmarca l’evolució del documental.
I a ‘141 dies’ sobretot sorprèn el salt sense xarxa que dos inquiets creadors, com la Susana i l’Albert, emprenen en decidir autofinançar-se un projecte en el que creuen, fora dels ‘canals habituals’. Fins i tot reparteixen crispetes! Malauradament, el què no sorprèn és que no tingui cabuda en els mitjans de comunicació més importants del país, restringits als grans tòtems mediàtics. El missatge és perillós pels que ‘remenen les cireres’. Democràcia sí, però respectant les regles del sistema: posa’t a la cua i fes mèrits, quan arribis ja no sabràs qui ets ni perquè hi ets. O sabràs que hi ets per viure’n. I per servir... a què? a qui?
Tweet
Continguts relacionats:
|
|
La crítica del públic: Robert Sendra
 |
| Em dic Robert Sendra, sóc periodista i m’agrada a parts iguals la comunicació i la literatura. He treballat i col•laborat en mitjans locals del Vallès Occidental, tant ràdios com diaris, i en publicacions culturals, com Culturamas o la secció cultural del diari Avui. TWITTER: @robertsendra |
Una pel·lícula molt valuosa per la professió periodística, tant per les generacions actuals com per les futures. Com a periodista, després d’haver vist ‘141 dies’, considero que, per la professió i pels estudiants que s’estan iniciant en les ciències de la comunicació, igual de valuós que el propi documental seria el seu making of per descobrir la feina de producció que va permetre a Albert Fuguet i Susana Crestelo, directors del docu-reality, mimetitzar-se amb la feina dels dirigents del partit, especialment amb Joan Laporta i Àlex Fonoll.
En aquesta pel·lícula queda en entredit la cadència mecànica, previsible i quantificable en pressupostos i estadístiques de la política. On les pulsions humanes són igual d’importants: l’ambició, la il·lusió, els cops de colze, el desencís d’alguns dels seus membres... Sens dubte és un exercici periodístic de salut democràtica que ens mostra aspectes del naixement d’un partit que no ens agraden, com l’organització deficient d’unes eleccions primàries. Amb aquests defectes, però, també es demostra un aspecte que, ridículament, molts partits mai reconeixen tot i que la realitat els esclata a la cara: que els polítics cometen errors i que no deixen de ser humans, els més humans de tots, si els errors humanitzen les persones.
De la pel·lícula m’ha sorprès que un partit de nova creació com “SI” hagi donat accés a les càmeres a reunions polèmiques o a estira i arronses entre els seus líders. Segurament mostra una frescor, ingenuïtat i transparència que no trobem en d’altres formacions. Seria d’una gran salut democràtica que les formacions polítiques més grans obrissin les portes de les seves reunions durant la preparació d’una campanya electoral. D’altra banda, no ens abandona la sensació que alguna cosa fosca estan amagant.
Ens hem acostumat a viure la política com un territori de llocs comuns. De comportaments previsibles, de continent amb poc contingut i d’interessos que sovint escapen dels punts estrella dels programes electorals que els ciutadans tenim en compte a l’hora d’escollir el nostre vot. Això, a força de declaracions i contradeclaracions polítiques, de mítings programats per transmetre spots de 20 segons quan connecten les televisions i de jerarquies de partit en què es silencien les veus crítiques i discordants per donar una imatge d’unitat irreal i quasi castrense. De tant en tant, aquest “avorriment” polític pren un cert interès. El debat sobiranista està aconseguint darrerament que els partits hagin d’improvisar algunes de les seves accions, però segueixen sent estructures hermètiques per la majoria de ciutadans.
Tweet
Continguts relacionats:
|
|
La crítica del públic: Ivet Boltà
 |
| Llicenciada en Periodisme. Amb el meu poble al cor, Corbera de Llobregat, visc a Llorenç del Penedès. M'interessa la comunicació en general i aprendre del que m'envolta. TWITTER: @Ivetbolta |
És interessant observar el comportament humà davant la lluita pel poder. I veure com es modifiquen els rols dels protagonistes quan, per guanyar les eleccions, cal destacar un líder sobre els altres per raons de popularitat social. M’imagino que aquesta circumstància ajuda a provocar que s’acabin donant cops de colze, tot substituint càrrecs per a col·locar la persona més afí i de confiança d’un enlloc de la de l’altre.
Recomano veure ‘141 dies’, sobretot, abans d’anar a votar en unes eleccions. Recomano veure aquesta pel·lícula, sobretot, abans d’unes eleccions perquè ajuda a entendre d’on ve l’anhel independentista i com s’hi han anat posicionant els diferents partits polítics de Catalunya (es pot comparar amb l’actualitat perquè han canviat de postura gairebé tots), i potser fa reflexionar pel vot d’un mateix.
Sempre és positiu poder veure més enllà del que t’ensenyen els mitjans de comunicació controlats per l’establishment. Aquesta pel·lícula permet endinsar-se en un partit a qui la llei electoral no dóna gaire oportunitats de fer-se conèixer, i veure-hi més enllà del que t’ensenyen sempre és positiu.
Tweet
Continguts relacionats:
|
|
La crítica del públic: Gooniefrvr
 |
| Gooniefrvr. Son of the '80s BLOG: "After Hours" |
Però el gran valor de ‘141 dies’ és que ensenya de forma bastant acurada i representativa alguns dels mals principals de la política. L’absència d’ideals o la falta de transparència en només hora i mitja de metratge i utilitzant un partit de nova creació, on suposadament no s’haurien de trobar res més que valors positius.
Es poden aprendre moltes coses de ‘141 dies’. La principal és potser ja sabuda per tothom, però convé sempre recordar-la: la política està podrida i es miri com es miri no hi ha res a fer a menys que nosaltres hi posem de la nostra part. Perquè, recordem, qui posa als polítics som nosaltres, qui decideix que cobraran sous astronòmics i tindran privilegis per no defensar els nostres drets som nosaltres i qui dóna carta blanca per jugar amb els nostres somnis som nosaltres
‘141 dies’ ens ensenya com es poden torçar uns ideals per part dels polítics. Però nosaltres no som polítics i tot està a les nostres mans.
Crítica original publicada al blog http://gooniefrvr.wordpress.com/
Tweet
Continguts relacionats:
|
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)